Anàlisi lexicomètric: Banc Expropiat

Per fer l’anàlisi lexicomètric he agafat varis texts al voltant del conflicte del Banc Expropiat. Els blocs analitzats són els següents: argelagalavanguardia, elmundo, caballeroscustodios. L’idioma analitzat és el castellà amb l’intenció d’obtenir comparativa amb mitjans espanyols.

 

Wordlist

01_wordlist

 

 

Després de netejar els textos i codificar-los en Unicode, Antconc ha começat a fer un anàlisi simple. Les paraules més utilitzades en els posts seleccionats han estat: mossos (16), desalojo (13), okupas (12), colau (10), trias (7), cup (5).

 

Concordances

05_mossos

04_desalojo

02_concordances-okupas

03_concordances-colau.jpg

L’element de concordances, que ubica les paraules en context, és el que m’ha aportat més informació i gràcies a aquest puc extreure vagament que la vinculació amb l’alcaldessa per part dels mitjans així com la definició taxativa de “grup d’okupes” tot generalitzant el corpus de defensors, usuaris i simpatitzants del banc expropiat, fa evident la manipul·lació lingüística. Prèviament he analitzat el bloc en català del propi banc expropiat i els resultats eren prou similars però a la contra pel que fa al fet d’utilitzar certes paraules enverinades en favor de la pròpia argumentació, especialment pel que fa al cos policial.

 

Concordance Plot

08_plot_mossos

07_plot_desalojo

06_plot_okupas.jpg

09_plot_colau

 

Riquesa lèxica

Types/Tokens = 0’38

Anuncis

El mitjà autocrític

Els productes audiovisuals que fomenten l’esperit crític, sobres certs temes o sobre el propi mitjà, serveixen per obrir els ulls als espectadors o bé funcionen com a opi per als que ja tenen els ulls oberts?

Dichos medios, no sólo continúan afirmando un status quo, sino que, en la misma medida, no arrojan sobre el tapete preguntas muy esenciales sobre la estructura de la sociedad. De ese modo, promoviendo el conformismo y facilitando escasos motivos para una valoración más crítica de la sociedad, los medios de comunicación de masas, financiados por el mundo comercial y por la industria, encauzan y contienen, de una manera indirecta, pero eficaz, el inevitable desarrollo de opiniones genuinamente críticas.
Paul Lazarsfeld i Robert Melton

Quan el producte sorgeix del mateix mitjà de comunicació personalment no puc més que sospitar de les seves funcions directes o indirectes, i és que per molt ben tractat que estigui el programa concret, poden ressonar tant la sentencia més coneguda de Marshall McLuhan “el medio es el mensaje”, en el sentit que el mitjà funciona com una trituradora de diferents ingredients per acabar servint un puré que tot i les seves incerteses evoca un efluvi interessat procurant el bé dels interessos “corporatius”, o la  mateixa supraestructura Marxista. El mateix context on es desenvolupen aquests missatges és capaç d’equilibrar, i fins i tot de subvertir, l’aparent intenció autocrítica.

De totes maneres poques coses són blanques o negres i com els territoris híbrids semblen el nostre present hem de tenir present que ni el mitjà de comunicació és l’únic responsable d’aquesta supraestructura mediàtica ni està clara la relació causa-efecte, el tema sembla més aviat el ser capaç de reconduïr aquests efectes en temps real.

Per altra banda, i següint amb els falsos informatius, què succeeix quan  l’enganyat és (en principi) el propi mitjà de comunicació? Aquest seria el cas, per exemple, del duo d’activistes còmics The Yes Men, que van aconseguir infiltrar a un dels seus membres en directe en un noticiari de la BBC per, actuant com a directiu de l’empresa Dow Chemical, emetre un comunicat de disculpa i reparació de l’accident succeït a Bhopal. Sense entrar a jutjar cadascuna d’aquestes accions que utilitzen la falsedat, considero obvi que respiren orígens i desenllaços ben diversos en la seva pulsió original, en el canal utilitzat i en les conseqüències, però l’efecte que pot tenir sobre l’espectador i el seu paper en la recepció i la interpretació dels missatges és ben difícil de fotografiar i com he comentat, em dóna la sensació que tot missatge pot ser reequilibrat o subvertit en mans dels grans mitjans que  bombardegen segon a segon la imatge de la suposada realitat que ens envolta; tot ajudant a hegemonitzar idees en la xarxa social existent d’opinió pública.

 

 

 

 

Edició no-lineal

Sergei-Eisenstein
En paral·lel a la introducció a l’hipertext he estat editant alguns videos i són evidents les similituds conceptuals a l’hora de gestionar la informació mitjançant un software d’edició no-lineal (premiere, final cut…) i les possibilitats de reordenament que suposa. L’editor i dissenyador de so nord-americà Walter Murch explica, en l’epíleg del seu llibre “En el momento del parpadeo” el canvi de l’edició lineal a la no-lineal (encara en una fase primitiva en el moment de l’escriptura) i d’algunes de les seves conseqüències pràctiques:

En las primeras décadas de este siglo, el editor de películas simplemente proyectaba los planos filmados sin cortarlos, hacía algunas notas, y volvía al cuarto de editar equipado solamente con un banco, un par de tijeras, una lupa, y el conocimiento de que la distancia desde la punta de su nariz hasta los dedos de su brazo extendido, representaba aproximadamente tres segundosi. La sala de corte era una especie de tienda de sastre en la que la tela era el tiempo. No había ninguna otra manera de ver la película excepto con un proyector, por lo que el editor paciente y algo intuitivamente, cosía el tejido de su película, basado en las impresiones recibidas en el primer visionado.

(…)

Por otro lado, los sistemas lineales (como el KEM) almacenan la película en rollos de diez minutos, y por consiguiente exige que se examine a través del material relacionado en la búsqueda para encontrar lo que se quiere. Frecuentemente, invariablemente en mi experiencia, se encuentra algo en cambio de lo que se necesita: algunas tomas han capturado un momento mejor que la elegida previamente, pero eso no se podía descubrir antes de reverlas. También se consigue conocer mejor el material, porque se lo está hojeando constantemente, buscando cosas diferentes, en estados mentales diferentes. Por lo que el problema real no es justamente cuán rápido se puede ir, sino ¿adónde se va?. El empecinarse en el lugar erróneo, no ayuda a llegar rápidamente. Y si el rumbo involucra un conocimiento completo del material y una utilización más plena de ese material, de la manera más flexible, los sistemas lineales pueden tener un costado, a pesar de ser “más lentos”, para facilitar ciertas cosas, como la recuperación de un plano específico.

Visualitzant dades

Des del pas a la digitalització que fan els amics bibliotecaris, les funcions de guia que exerceixen en els processos de documentació així com l’aparició de grans empreses dedicades a l’assessoria i gestió del big data, tot sembla desenvolupar-se en un terreny inestable, mutant i força relatiu. Davant l’allau quantitatiu de dades, han anat apareixent diferents sistemes de visualització d’aquestes i moltes empreses desenvolupen softwares al voltant d’aquest fet. Recordo que a l’octubre del 2013 vaig estar al RENEW que es va fer a Riga, i entre les moltes ponències al voltant dels nous paradigmes, Lev Manovich en va fer la cloenda de manera extensa que, degut al meu nivell d’anglès i a la seva densitat, entre altres coses, em va semblar confusa però en vaig extreure una síntesi sobre el problema de què fer amb la quantitat de dades que es generen avui en dia, com arxivar-les, com indexar-les, cal?, tot?…

Aquí us deixo un TED anterior on ja esbossava algunes de les idees que va exposar a la conferència de Riga i on aposta per una síntesi de la informació i de la seva aproximació analítica a nivell visual.

DATA DRIFT: ARCHIVING MEDIA AND DATA ART IN THE 21ST CENTURY